CA

Recerca

Caixa de mariner. Antoni Juncosa Aysa

Què és una caixa de mariner?

Les caixes de mariner eren un tipus de mobiliari que s’utilitzava per transportar els efectes personals dels mariners durant les llargues travessies cap a Amèrica. La demanda d’aquest moble al Mediterrani coincideix amb l’auge del comerç marítim i amb el segle d’or de la marina catalana que tingué lloc a mitjans del vuit-cents (de Quiroga, 2010). Una característica que les distingeix de la resta de caixes d’oficis utilitzades per guardar la roba i estris, és que a la part interior de la tapa presenten escenes policromades de caràcter naïf. Generalment, les pintures no responien a un motiu concret, encara que la temàtica solia estar vinculada a la vida quotidiana del propietari (Fons i Batlle, 2015). Pel que fa a l’origen, era habitual que aquest tipus de mobiliari es fes a partir d’encàrrecs a petits tallers especialitzats d’artesans o fusters amb certa perícia pel dibuix (de Quiroga, 2010; Martin, 2015).

Interpretació sociohistòrica

  • Quotidianitat a la mar

L’estudi social de les caixes de mariner ens ha permès conèixer la mar i concretament el món de la navegació a través de la seva quotidianitat. En aquest moble contenidor s’hi atresoraven, tancats amb pany i clau, els efectes personals dels propietaris, entre els quals destacam «diverses mudes de roba interior, gec, calces, faixes, gorres i espardenyes, tot ben nou, roba de llit, llençols, mantes de llana i coixins» (Roig, 1929: 96). Tenint en compte les llargues travessies, podem suposar que les naus representaven una segona casa per a la tripulació (Martin, 2015). Allà els mariners havien de conviure en cambres de dimensions reduïdes, fet que suposava que havien de portar l’indispensable a l’equipatge per optimitzar el poc espai que hi havia a la cabina (de Quiroga, 2010). 

En aquest sentit, és important entendre que la caixa de mariner no només és una peça que fa visible el caràcter més privat i íntim d’aquest col·lectiu. També evidencia una capacitat important d’adaptació i de gestió dels mariners amb els recursos disponibles. Les mateixes característiques físiques del moble responien a aquest objectiu: «el mobiliari estava condicionat per l’espai, mides reduïdes, mobles compactes sense elements sobresortints i fàcils de fixar  [...] és evident que el moble per excel·lència més adaptat a aquestes condicions era la caixa» (de Quiroga, 2010: 49). De fet, s’apunta que un dels motius que expliquen l’aparició de caixes policromades es deu a la necessitat que tenien els mariners de distingir els seus mobles i marcar, d’alguna manera, el sentit de la seva propietat i estatus social de la resta de la tripulació. 

Des del punt de vista social, les caixes ens mostren els vincles de col•laboració estrets que s’establien entre els mariners al llarg de les travessies. Aprofitant les hores mortes del viatge, es pensa que aquest col·lectiu es reunia a la part de la coberta per acabar de fer-hi alguns retocs relatius a la decoració i per preservar-ne el manteniment correcte (Font i Batlle, 2002). En aquest lloc de reunió, els mariners també utilitzaven les caixes per desenvolupar altres activitats de forma conjunta: «damunt les caixes seien al voltant del gibrell i menjaven» (Roig, 1929: 96). Aquestes experiències col·lectives al volant del moble ens permeten veure els processos socials basats en la col·laboració i la solidaritat que emergien d’un col·lectiu fortament castigat per les dures condicions que vivien a la mar.

  • Imaginaris de la mar

En paral·lel a aquest vessant social, la caixa de mariner també fa visible un conjunt d’imaginaris que convergien entorn de la mar i que eren projectats tant pels mateixos mariners, com també per les famílies. A través de les escenes policromades, les caixes actuaven com un reflex de les pors, dels desitjos i dels anhels que envoltaven l’experiència d’embarcar-se, tal com veim amb la representació del mite de Judit. Segons algunes investigacions, amb aquesta escena, es volia recordar el poder de la dona sobre l’home i el càstig que li esperava a aquest en el cas de contravenir-la (Yebra, 2020). Traslladant aquesta interpretació a la realitat dels mariners, s’ha apuntat que el mite de Judit esdevenia una mena d’advertència visual de les dones als seus marits en el cas que fossin infidels durant la travessia. Des d’aquest escenari interpretatiu, es treballa amb la idea que podrien ser les mateixes dones dels mariners les que encarregaven la pintura a l’artesà (Martin, 2015).    

Segur que les motivacions que impulsaren la representació d’aquest mite a les caixes són ben diverses. No obstant això, hi ha una tesi compartida que accepta que les caixes, des de l’experiència dels mariners, actuaven com a espais de record de la llar i de la família quan aquests estaven embarcats a la mar. Al mateix temps, aquests cofres materialitzaven els desitjos i les pors que experimentaven els mariners a l’hora d’embarcar-se: «el mariner volia tornar enriquit i consideraven el viatge com un mitjà de vida que podia oferir beneficis» (Font i Batlle, 2015). Des d’aquesta òptica, les peces esdevenien una forma tangible de nostàlgia i d’il·lusions que es feia palesa per mitjà d’escenes vinculades a la vida quotidiana. El mite de Judit respon a aquesta idea, ja que era una escena que s’havia popularitzat al llarg del segle XVIII a partir d’estampes de petit format i estava estretament vinculada a la religiositat característica d’aquest col·lectiu. Seria plausible pensar que, en aquest cas, eren els mateixos mariners els que triaven els temes a representar. 

Conclusions

Amb tot això, l’estudi social d’aquesta peça suposa una eina valuosa per conèixer les preocupacions quotidianes, morals i votives dels propietaris, i per comprendre’n els pensaments, anhels i inquietuds (Martin, 2015). Parlam d’una peça amb un alt valor patrimonial, ja que ens permet acostar-nos a una història més personal, propera i humana del món de la mar i que, des del Museu Marítim de Mallorca, hem volgut recuperar i valorar.


Informació relacionada

Museu Marítim de Mallorca