CA

Recerca

Eines de calafat. Col·lecció Antoni Munar Colom

Què és l’ofici de calafat?

L’ofici de calafat és un art mil·lenari amb una gran tradició a la zona del Mediterrani, que consisteix, en termes generals, a garantir l’estanquitat d’una embarcació. Tradicionalment, aquest ofici s’ha basat en una relació respectuosa amb la principal eina de treball, la fusta, amb la qual s’ha desenvolupat un sistema de treball sostenible en termes materials, econòmics i socials. A diferència del mestre d’aixa, el calafat no necessita una gran infraestructura per dur a terme la feina. De fet, és interessant veure que les eines que utilitzen es caracteritzen per una senzillesa i minimalisme aparents, així com també pel valor que tenen com a conjunt. Encara que parlem d’un ofici amb segles d’història i estretament vinculat a la cultura marítima de la nostra illa, avui són poques les persones que es continuen dedicant a aquest art amb mètodes artesanals.

Biografia de vida
Les eines de calafat que avui integren part de la col·lecció del Museu Marítim de Mallorca han pertangut a l’antic mestre d’aixa i calafat Antoni Josep Munar Reus (1963), fill de l’històric mestre d’aixa i pescador Antoni Munar Colom (1931), conegut com a Boliquet. Parlam d’un conjunt d’eines utilitzades tradicionalment per calafatar i que Antoni J. Munar va fer servir en moltes ocasiones per treballar amb el seu pare a l’antiga drassana situada al tradicional barri pesquer del Molinar. Aquest conjunt de peces està format per les eines següents: dues maces, un joc complet de ferros o parelles de calafat (nou en total), una senalla d’espart com a attrezzo i la resta d’una bobina d’estopa que varen fer servir per calafatar l’obra viva del llaüt Grumete.  
Les peces formen part de la Col·lecció Antoni Munar Colom, que Antoni J. Munar ha confeccionat amb molta cura a partir de 684 eines de treball heretades del seu pare i de dos grans mestres més: Antoni Llonch Vich (1884–1963) i Miquel Mestre Lliteres Ramis (1926-2017). En aquesta col·lecció hi veiem projectat un alt valor patrimonial, ja que totes les peces representen l’obra de vida de cada mestre. A més a més, també destaca pel valor emocional, ja que consta d’unes peces que, en conjunt, són una herència dels coneixements transferits entre els mestres al llarg de les generacions i que són una forma de consolidar una tradició familiar i gremial.
En origen, el conjunt d’eines de calafat va pertànyer al mestre Miquel Lliteres Ramis. Segons comenta Antoni J. Munar, el mestre Miquel va ser un dels calafats més importants de l'illa, valorat entre la comunitat marítima per aplicar un gran maneig de la tècnica i per desenvolupar una elevada capacitat d'adaptació i de resolució en cadascun dels seus encàrrecs. En aquest sentit, les eines materialitzen la passió que sentia per un art que dugué a terme al llarg de la seva vida i que el consolidà com a mestre calafat: «quan no es trobava ningú per aturar una via d’aigua persistent acudien al mestre Miquelet» (entrevista Antoni J. Munar, 09 d’abril de 2021). A més a més, va treballar conjuntament amb el pare d’Antoni J. Munar, el reconegut mestre d’aixa Antoni Munar Colom, amb qui també l’unia una gran amistat.
El mestre Miquel va cedir les seves eines al seu mosset Antoni J. Munar, que feia anys que aprenia l’ofici de calafat paral·lelament al de mestre d’aixa: «tan bò ja va veure que havia superat la fase inicial com a mosset, doncs de forma cerimoniosa me va regalar les eines. Imagina’t quina càrrega emocional. Em vaig sentir molt orgullós» (entrevista Antoni J. Munar, 09 d’abril de 2021). Amb aquesta herència, Antoni es va dedicar a calafatar i a reconstruir embarcacions de fusta junt amb el seu pare durant aproximadament 25 anys. Un cop deixà de dedicar-se a ambdós oficis, les peces varen passar a formar part de la seva col·lecció. Parlam d’un conjunt d’eines que, en total, podrien arribar a tenir entre 70 i 80 anys.

Interpretació sociohistòrica

  1. Herència i tradició

Si analitzem la dimensió social d’aquestes peces observam que no es desvincula del seu vessant biogràfic. Com hem pogut veure, les eines de calafat actuen a través del seu caràcter hereditari com una forma de consolidar els coneixements del mestre assimilats pel mosset i de garantir la seva professionalització. En aquest context cerimoniós que Antoni assimila com a un «ritual de pas», els objectes formen una aliança activa entre el mestre i el mosset a l’hora de perpetuar una tradició ancorada a la mar i a la fusta a partir de la qual es fa visible el caràcter vocacional de l’ofici: «de petitó la drassana era el meu parc infantil d’aventures, jo jugava entre les quadernes d’una barca que el meu pare treballava i sentia l’oloreta que fa la fusta quan la raspes, de l’estopa, el roure i el pi» (entrevista Antoni J. Munar, 09 d’abril de 2021). Com a objectes d’aprenentatge artesanal, les eines de calafat també esdevenen un element actiu en l’assimilació d’un saber tècnic i d’uns valors culturals associats a determinades creences i tradicions de l’ofici  (Oliver i Tomàs 2020).  

  1. Formes de cooperació i col·laboració

En paral·lel a aquest caràcter hereditari, les peces també ens donen peu a parlar de les relacions complexes de col·laboració i productivitat que s’han donat tradicionalment entre l’ofici de calafat i el de mestre d’aixa. En termes generals, les dues arts han compartit un mateix sector econòmic, com és el de la construcció naval, a partir del qual han desenvolupat diferents estratègies socioeconòmiques basades en la cooperació. Una de les més destacables ha estat a l’hora de fer front a un problema que afectava els dos oficis per la proximitat a la costa, com va ser la pirateria. A causa de la situació de vulnerabilitat, els calafats i els mestres d’aixa varen treballar de forma conjunta en la redacció d’ordinacions que recollien la creació d’uns fons destinat a la redempció de captius (Chamorro 2019).
Els mestres d’aixa i els calafats solien compartir un mateix espai productiu, que se situava generalment a una drassana on es duia a terme un treball complementari, però diferenciat un de l’altre: «són dos oficis que es complementen i que resulten indissociables. Per això alguns artesans dominen ambdues disciplines» (Munar et al. 2010). Mentre que el mestre d’aixa tenia els coneixements relatius a la construcció i reparació d’una embarcació, el calafat se n’encarregava de l’estanquitat per a la qual cosa havia de «tapar amb estopa els coments de les posts o taules dels vaixells i de les embarcacions menors de fusta i cobrir-los amb una capa de brea» (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). Aquesta complementarietat donà lloc en alguns casos a una organització gremial basada en la solidaritat, així com al desenvolupament d’estratègies de resiliència conjuntes (Chamorro 2019).
Amb el pas del temps, aquesta organització complementària de la feina ha derivat en una unificació dels oficis. Actualment podem veure que, en la majoria dels casos, els mestres d’aixa són les persones encarregades de calafatar les embarcacions als seus tallers. En aquest sentit, els coneixements vinculats amb l’art de calafatar s’han anat incorporant dins del sistema d’aprenentatge del mestre d’aixa sent reproduïts pels seus aprenents durant les fases inicials en la instrucció d’aquest ofici (Oliver i Tomàs 2020). L’elevat grau d’assimilació que s’ha generat al voltant dels coneixements dels calafats per part dels mestres d’aixa ha provocat que a, dies d’avui, es tingui una percepció unitària d’ambdues arts.  
Aquesta reorientació dels dos oficis respon majoritàriament a una estratègia d’adaptació per part del mestre d’aixa enfront d’una situació econòmicament poc sostenible derivada del canvi de model socioeconòmic del sector nàutic-pesquer (Badias 2006). Amb la substitució de la fusta, la tecnificació i descens del nombre de barques tradicionals, els mestre d’aixa s’han vist obligats a rendibilitzar el seu treball incorporant una sèrie de pràctiques, com ara calafatar, que no havien fet tradicionalment.  
En aquest sentit, l’anàlisi social d’aquest conjunt d’eines de calafat ens permet valorar no només la importància sociohistòrica d’aquest ofici, sinó també fer visibles les seves reivindicacions actuals. Actualment els pocs calafats que treballen a l’illa tenen una  lluita doble: la reivindicació d’una tradició separada però complementària de la del mestre d’aixa i la defensa dels seus mètodes tradicionals enfront dels sistemes nous d’impermeabilització, generalment poc sostenibles.
Per concloure, podem veure com l’estudi d’aquestes eines ens ha permès entendre la importància que han tingut tradicionalment els vincles socials entre ambdós oficis a l’hora de desenvolupar diferents estratègies de cooperació i resiliència. Al mateix temps, a partir de l’anàlisi de les peces s’ha volgut posar sobre la taula les principals problemàtiques que han d’afrontar actualment els calafats. En aquest sentit, des del Museu Marítim de Mallorca considerem important la necessitat d’establir una reflexió al voltant dels camins que ha de prendre aquest col·lectiu per defendre i perpetuar la seva tradició. Al respecte, hem volgut començar per reivindicar el valor patrimonial de les seves eines-representades dins la col·lecció d’Antoni Munar Colom- i fer visible la seva importància dins del conjunt d’arts artesanals vinculades a la mar.     


Informació relacionada

Museu Marítim de Mallorca